dimecres, 9 de juliol de 2014

ESPANYA, SEMPRE MADRASTRA



No sé si recorden una cançó, ja antiga per als més jóvens, que deia més o menys allò de España camisa blanca de mi esperanza, a veces madre, siempre madastra que cantava Ana Belén allà pels vuitanta.

Espanya s’ha casat moltes vegades: fa 300 anys amb els Borbons, por el justo derecho de conquista, amb uns Decrets de Nova Planta que foren molt més durs pels valencians, concretament el primer (29 de juny de 1707) arran de la desfeta d’Almansa, que per a la resta dels territoris de la Corona d’Aragó per haver recolzat la causa del candidat austriacista durant la Guerra de Successió (d’on vénen les reivindicacions i els majors problemes autonòmics actuals no resolts).

Després de la incivil guerra del 1936 va casar-se amb Franco, és a dir, amb el que no solament va provocar la guerra, sinó la crisi econòmica i moral més greu de la història, perquè les dictadures són, en essència, el govern de l’arbitrarietat i la corrupció. Després ja ho sabeu, Franco va haver de baixar el braç i deixar-se de salutacions feixistes perquè els americans van decidir invertir en la Xina Europea dels seixanta, és a dir, en una Espanya on els salaris i els drets laborals eren els més baixos d’Europa i així salvar Espanya de l’amenaça marxista en el context de la guerra freda, a canvi d’instal·lar unes bases militars i controlar, en certa manera, l’economia oficial donat que la moneda espanyola (el real de huit) va ser l’origen de la seua: spanish dollar ($). Alguns, encara, tenen la barra d’anomenar allò el miracle espanyol, però els miracles no existeixen.

Espanya va enviudar de Franco (1975), però després de tants anys de democràcia encara presenta certs tics autoritaris. La viuda es va negar a l’emancipació dels fills o ciutadans que demanaven major autonomia i capacitat de gestió dels seus propis recursos i la solució va ser el café per a tots: així tant els fills que tenien un bon sou (autonomies considerades riques, com ara la valenciana) com els que tenien dificultats per trobar treball, van haver d’aportar el 100% dels ingressos a la madrastra que, des d’aleshores, ha gestionat els diners de tots, amb l’excepció d’Iñaki (que viu al País Basc) i Fermín (el de Navarra) que són els preferits de la mare i per això sempre han disposat d’un règim fiscal separat de la resta, fins i tot en època de Franco.

Espanya mai ha arribat a implantar aquelles Lleis de Castella (eliminant tots els Furs medievals) dels Decrets de Nova Planta a tot el territori, ni ha aconseguit mai la unificació legislativa i fiscal, i d’ací arranquen tots els problemes. L’Estat de les Autonomies ha condemnat les de major pes demogràfic (Andalusia, Catalunya, Madrid i València) a carregar amb les nòmines de metges i professors, amb l’excusa del traspàs de competències (quines, pagar?, amb quins diners?), i a pagar les pensions dels seus jubilats amb les almoines que l’Estat traspassa a les administracions autonòmiques amb els diners que, prèviament, aquestes havien aportat. D’aquesta manera els valencians, en general, venim queixant-nos de l’infrafinançament de la madrastra que sempre té diners per comprar avions i per a despeses protocol·làries, però no per a menjadors escolars o per a malalts dependents.

Durant els anys de govern de Zapatero, el PP va criticar durament aquest greuge comparatiu, perquè la valenciana ha arribat a ser la pitjor finançada de totes. Però amb l’arribada al poder de Rajoy, el dit del qual va nomenar Alberto Fabra com a president de la Generalitat, la cosa és més complicada pels populars, però el tracte financer respecte dels valencians continua sent tant dolent o pitjor (degut a la crisi) que durant les legislatures anteriors. Ara els empresaris s’han plantat i li han dit al president valencià, Alberto Fabra, que si ell no se planta, se plantaran els empresaris, perquè la llista de greuges comparatius ha anat in crescendo al llarg dels anys: des del retard en el disseny i reivindicació de la infraestructura més necessària per al futur econòmic de tota Espanya, és a dir, el Corredor Mediterrani, fins la política energètica que tant està perjudicant el taulell o el finançament dels menjadors escolars per als més necessitats.

Espanya continua sent una madrastra per més glòries que li oferim els valencians...

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Vells Oficis

Entre versos i pinzells contemporanis: Al bellmig.

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes