dimecres, 11 de desembre de 2013

LA SOLUCIÓ ÉS TREBALLAR MENYS

 

Ho diu l’home més ric del món, segons la revista Forbes. El mexicà Carlos Slim va declarar la setmana passada que tots els empleats haurien de treballar només tres dies a la setmana... clar que també es contradiu a l’afegir que haurien de fer jornades de deu o onze hores (?) i que l’edat de jubilació s’hauria d’augmentar als 70 anys (?), és a dir que, si li férem cas a tot el que diu, el que guanyem treballant tres dies a la setmana (per a què hi haja feina per a tots) ho perdem treballant fins els 70 perquè, al mateix temps, estem fent un gran tap laboral a la joventut que arriba als 30 anys i continua a la recerca de la seua primera ocupació, almenys a Espanya...

De tota manera, ja és hora que alguna persona important i mediàtica reconega que s’ha de treballar menys, perquè el problema del món no és la producció de béns de consum, sinó tot el contrari, el problema és la superproducció i, sobre tot, el mal repartiment de la riquesa: només el 20% dels habitants del món pot gaudir d’una vida digna, entre els quals ens incloem la major part dels occidentals que no fem més que parlar de crisi ja que, a Espanya, ni comptem amb una renda bàsica ni el futur de l’Estat del Benestar és massa esperançador al pas que anem.

Així i tot, Espanya ja era, abans de la crisi, un dels estats de la UE-15 amb una de les despeses socials per habitant més baixes (abans de l’entrada dels estats pobres de l’Est que ara s’emporten els fons europeus dels que vam gaudir en terres peninsulars). Tots els ciutadans que hem crescut en democràcia, llevat dels que diuen tenir responsabilitats de govern i, per tant, estan sotmesos mentalment a la disciplina de partit, reconeixem que les despeses socials no són, ni molt menys, les que ens han portat a l’actual situació de crisi democràtica, moral i financera. És més, des del sentit comú, tothom reconeix que l’Estat hauria de finançar una sèrie de serveis públics, com ara la sanitat, les escoles primàries i secundàries, les escoles d'infància, l'educació terciària, els serveis socials, l'atenció domiciliària a persones amb discapacitats, l'habitatge social, les residències d'ancians, els programes de prevenció de l'exclusió social, els programes d'integració dels immigrants, els programes de formació professional i altres serveis públics que garanteixen el benestar social i la qualitat de vida dels ciutadans... àrees on Espanya, malgrat els avanços aconseguits a les primeres dècades de la democràcia, presenta un lamentable finançament públic, més propi d’un país subdesenvolupat. I això que hi ha unanimitat en reconéixer que, ara mateix, sense les pensions públiques, més del 60% de la població anciana viuria en la més absoluta pobresa.

La crisi, per tant, és redistributiva, no productiva... S’ha d’innovar en economia, repartint el treball però també els beneficis, perquè mai hi haurà feina per a tots. Una altra recepta del magnat de les telecomunicacions mexicanes, per als països que tenen un deute públic elevat (generat pel desviament dels fons públics als negocis privats de l’entorn del poder... això ja ho dic jo!), és sanejar els comptes augmentant els ingressos, la qual cosa no implica directament augmentar els impostos. S’ha de fer pagar als grans, als que més tenen, és a dir, als que han provocat la crisi financera amb una enginyeria fiscal feta a mida que, quasi sempre, dóna la impressió que també implica certa connivència amb el poder. Els governants no solament han permés certes amnisties fiscals, a multinacionals i particulars, que no entén ningú, sinó que, fins i tot, sembla que s’atreveixen a demanar una fidelitat quasi partidista als funcionaris d’Hisenda, de Justícia, Educació o Sanitat...

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Vells Oficis

Entre versos i pinzells contemporanis: Al bellmig.

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes