dimecres, 26 de febrer de 2014

#DEN2014

Així és l’hashtag o etiqueta que li s’ha posat a les xarxes socials al Debate sobre el Estado de la Nación: #DEN2014. Però no s’esglaien, continuen llegint, no canvien de pàgina, perquè pense dedicar-li al tema el mateix temps que li vaig dedicar ahir mirant la televisió o escoltant la ràdio, ni un minut, encara que haig de reconéixer que vaig seguir-lo per twitter quasi sense voler.

Que dos senyors que porten en política tota la vida, fent discursos tan predictibles com partidistes, a més de fer-nos creure que tot depén d’ells, és un ritual sense cap tipus d’atractiu, ni artístic, ni pedagògic, ni intel·lectual. Naturalment, estic referint-me al duet Rajoy - Rubalcaba que ahir va deixar ben clar que cap dels dos té cap culpa de la crisi que ens han endossat a la resta. I és de veres, la culpa en democràcia sempre és dels ciutadans, per consentidors, per atorgar majories absolutes tan reiteradament i amb una fe tan cega en programes electorals que quasi sempre es confeccionen amb l’objectiu d’incomplir-los.

Diu la història que durant la crisi de 1929, arran del crack de la Borsa de Wall Street a Nova York, tothom va culpar el president, el republicà Herbert Hoover, és a dir, el Zapatero de l’època als Estats Units, perquè va tardar en reconèixer la gravetat de la crisi econòmica. Això, naturalment, li va fer perdre les eleccions presidencials de 1932 davant el demòcrata Franklin Delano Roosevelt que, a més, es va presentar amb el New Deal o nou acord, un ambiciós programa electoral basat en augmentar les inversions públiques i en el ja famós multiplicador keynesià inspirador de les polítiques de l’Estat del Benestar. De tota manera, passats els treballs i els dies, ara tothom reconeix que no va ser Roosevelt, ni Truman qui va els va treure de la crisi, sinó la pròpia Segona Guerra Mundial que va col·locar els Estats Units al cim de l’hegemonia del planeta.

Per tant, digueu-me escèptic, això ve a demostrar que tota crisi té una trajectòria o vida pròpia que només s’acaba extingint quan un cúmul de circumstàncies positives s’alineen, com els astres, de manera casual o inesperada, independentment de les maldats i les promeses dels dirigents. En un món global, tots som peces minúscules d’un gran rellotge i, de vegades, sobren els discursos profètics i les veritats a mitges a les que ja ens tenen acostumats.

I tot això ho venen a demostrar les xarxes socials que s’han passat un cap de setmana entre l’aturada del WhatsApp de dissabte i el vint-i-trés efe (23F) de Garci o, si voleu, de l’èxit de Jordi Èvole perquè des dels temps de José Maria Iñigo, quan Uri Geller doblava culleres en directe, mai la televisió havia reunit tanta gent veient el mateix programa (i això que ara hi ha infinitud de canals brossa), si descomptem els Barça – Madrid de futbol.

Entre l’Apocalipsi de Rubalcaba i l’Edén de Rajoy, sincerament, me quede amb la ficció de Jordi Èvole o amb l’enginy d’alguns amics de les xarxes socials que, lliurement, sempre acaben posant els punts sobre les ís, i sense faltar perquè insultar tampoc em sembla massa democràtic.

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Vells Oficis

Entre versos i pinzells contemporanis: Al bellmig.

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes