dilluns, 16 d’abril de 2012

MIQUEL PERIS: UNA VISIÓ POÈTICA DE VILA-REAL


Miquel Peris i Segarra (1917-1987) va exercir la docència, durant molts anys, a l'escola de La Huerta de Vila-real, encara que aleshores era oficialment el col·legi Vázquez de Mella i, ara mateix, el Gimeno Barón (un pintor vila-realenc del que enguany hem de celebrar el centenari del seu naixement), la qual cosa significa que coneixia molt bé el Vila-real dels seixanta i dels setanta (1960-70) del segle XX, és a dir, aquells temps de prosperitat econòmica on la citricultura començava a diversificar-se cap a la indústria i els serveis i, tal vegada per això mateix, creixia a la ciutat una primera fornada d'estudiants universitaris que, des del flamant Institut públic de Batxillerat, Francesc Tàrrega (inaugurat el 1966), començava a llegir Joan Fuster i el seu Nosaltres els valencians (1962), 50 anys ens contemplen, que significaria la transformació de la mentalitat agrària dels valencians de postguerra en un país obert cap a un futur que ja s'endevinava, com a mínim, diferent i, tal vegada, democràtic...

Miquel Peris i Segarra va ser triat com a mantenidor de les Festes de Sant Pasqual del 1971. D'entre el seu poètic discurs s'han conservat, gràcies a la publicació de la seua Obra Completa (1965-1980) per la Societat Castellonenca de Cultura (Biblioteca de Contemporanis XXXVIII, Castelló de la Plana, 1981) aquests magnífics versos dedicats a Vila-real:

Diu un pregó d’esta vila:
<<…demà a les vuit del matí, entra l’aigua a les Solaes;
que reguen arreu en fila…>>

Quan sagetes roents s’abatollen a l’ampla planura
revolant la sendera cafida d’immensa blavor,
per gaudir l’enlairat viarany per on ve la plaüra,
cantaré,  aquesta nit, l’agredolça cançó de l’amor.

De l’amor que somnia al bressol catifat d’elegies
la novella fal·lera que enguany dintre meu refloreix,
quan al cel oronegen, rabents, brunzidores falzies
i la gota de rou, davallant, la poncella guarneix.

Vull fruir l’esclatar llavimut de les flors primiceres
sota un cel trespolat per les branques del verd taronger,
quan la saba novella pregona cançons falagueres
despertant la blanqueta harmonia que tinc per dosser.

I aniré pels camins de la Vila-reial de la Plana
quan l’alé de l’abril corruqueja sos dolços antulls,
perquè faça el seu son la floreta pairal i hortolana
en bolquers de verdors sense l’ombra d’espines i abrulls.

I segut al caixer domassat de la clara sonada
que fa l’aigua a la sèquia cercant l’escaient escorrim,
entrellusque, potser, la granota que troba sa albada
amagant-se al seu cau recerat a l’ombria del llim.

Pasparís teixidor trenarà cançoneres follies
Capficat d’eixamplar son llinatge nadant en un toll,
quan revolen les lleus marietes lluint voravies
i els talpons corrandegen les soques amb mut abatoll.

Pastafanga l’anguila fussant tarquimoses voreres
i el gripau, fent barqueta, jaurà botinflat i ensopit;
pixavins –hostatgers de l’ullal-, capitomben passeres
per mirar-se a l’espill l’eco mut de l’aeri neguit.

Corretjoles capgiren terrossos per fer son estatge
i la rata-penada s’afanya a les balmes del riu;
caragols despullats fan sa via llepant per l’herbatge
i el mussol, a redós del balum, fent carasses, somriu.
Aleshores l’amor –és donzell molt ardit-, tot ho nega,
fins les canyes que enfloquen els màrgens del nostre Millars
que, molsut, des del cim baixa al pla perquè sap que si rega
s’assoleixen rodones fogueres, remei de les llars.

I amb el rítmic ressò d’un eixam de llegons i aixadelles,
-matiner amanyac duejant amb despert rossinyol-,
s’obren solcs famolencs de nodrir les florals meravelles
per fruitar arracades reblides de llum i de sol.

Aiguamolla remor brollarà dels indrets de Pinella
Rodolant pels reguers i endinsant-se pels fraus del secà.
I a l’ombrell jovenívol del blat s’encendrà la rosella
delerosa de coure al seu foc la fogassa de pa.

Al jardí d’en Pujol l’ocellet rimarà galanies
i l’oratge jovent rondarà pel florit roserar,
festejant els capolls que musiquen sublims melodies
quan l’estel pregoner de l’albada encimbella la mar.

I a l’hort de Sarthou s’arrodonen les greus carabasses
malcorant somniars de piteres, cimbells de l’atzur.
Qui pogués ser al si jovencell d’atzavares vagasses
i atansar, fins la mar, l’alenar d’un desig d’amor pur!

Eixirem al Bassot vianant el camí de les Voltes
enflairant-nos d’essences joioses que lluu el taronger,
mentre al cel la infantada milotxa farà giravoltes
perquè encara, sortosa, res sap de l’amor primicer.
Mon poètic deler t’ofereix, benamada regina,
un reialme de goig reflorit a la vila pairal,
quan la nostra floreta, la nafa, s’ha fet tarongina
pel comboi de lluir amb maragdes ton cor virginal.

Quan sagetes roents avaloten per l’ampla planura
revolant les dreceres cafides d’eterna blavor,
he cantat l’enlairat viarany que ens ha dut la plaüra,
i he fruit, pel seu do, l’agredolç bressoleig de l’amor.
Canta el pregó per la vila:
<<…demà a les vuit del matí, entra l’aigua a les Solaes;
que reguen arreu en fila…>>

El proper divendres, dia 20 d'abril, un grup de poetes i escriptors de les comarques de Castelló li dedicarem un Homenatge al Centre Municipal de Cultura de Castelló (C/ Antoni Maura, 4), a partir de les 19:30 h i amb motiu del 25 aniversari del seu traspàs, en un acte que porta per títol un dels seus versos: "Lhoritzó lluu un badall". Conduït per la poetessa i periodista vila-realenca Susanna Lliberós, constarà d'una semblança del poeta, realitzada per l'acadèmic Lluís Meseguer, l'escenificació de Pep Castellano, amb un tancament musical de cançons d'Artur Álvarez i acompanyament musical de Carles Álvarez que serà posterior a la intervenció de Manel Pitarch, Vicent Jaume Almela, Joan Campos, Romà Bernad i un servidor, Antoni Pitarch, que llegirem un poema de l'homenatjat (en el meu cas, el que Miquel Peris hi va dedicar a Vila-real) i un poema propi:


 ODA A MIQUEL PERIS I SEGARRA
(1917-1987)
Sobre un full, verd mariner,
vaig llençar la xarxa d’un poema
a la recerca d’un banc de versos
o d’un calador, amb estrofes d’enyor
on s’amaguen els mots,
fugissers com els peixos...
Miquel Peris i Segarra,
anhel eteri que narra la llum dels estels,
record que desbarra la mar en l’onada,
les canyes i els hams que atrapen el vers
d’un pescador manifasser navegant en l’estrofa,
angoixa d’un mariner, trafegant
els ulls blaus de la memòria...
Musicador del mot just on s’atansa l’aroma
d’un regust al paladar saborós, de l’idioma,
matalasser del llenguatge adormit,
lletraferit de la ploma, grumet infinit
conversant per la nit amb la caragola
en la llengua d’un poble que per tu reviscola...
Far de l’aigua marina que mira el Fadrí,
cimall del castell on el cel s’endevina,
patró d’un vaixell enfonsat ple de vida,
ressò que ha deixat una veu sense fi...
Eco mut de la marjal en solitud
que la lletra penetra amb ombra de dol,
humitat del sequiol que inunda la pedra
de fèrtils lligams entre l’home i la terra...
L’aire de la mar enlaira l’esforç
d’un poble que reclama al fòrum global
els càntics de la llar pairal, ofegats
en un cor, universal, de tenebres i penombra
on el poeta recerca l’energia social,
la flaire floral d’una terra promesa
on germinen estimes d’un riu sense plors,
forjat en l’estiatge que divisa el miratge
d’un far encisador i esperançat,
abraçat al port de les odes sonores
que lloen el Mestre en Gai Saber
amb ritmes trencats, amb jòniques ones
sobre trenes de sorres pentinades
com un assaig de cant, amb dunes rimades
sobre platges solejades d’enyor a vora mar
de serenates nocturnes, cordes i guitarra
en memòria del poeta Miquel Peris i Segarra.

Antoni Pitarch Font (abril 2012).-

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes