dissabte, 30 de març de 2013

MANUEL FONT MANZANO o l’art de viure humilment...

 
 Manuel Font amb Manel Pitarch Font (autor de l'article)


Quan Ramon Llull, el doctor illuminatus dels segles XIII-XIV, va postular la seua Ars (Art), la va concebre com a una metafísica aplicable a totes les ciències particulars del coneixement humà, destinada a fer irrebatibles els dogmes de la fe entre els infidels. Sobre la jerarquia de conceptes argumentats en la causa evangelitzadora, no és imprudent imaginar que en el cas hipotètic de poder postular-la avui, el filòsof místic mallorquí insistiria més encara en una virtut que darrerament ha perdut rang: la humilitat. I ho podria fer d’acord amb el seu estil, servint-se d’algun exemplum ara propiciat per episodis vitals del nostre protagonista, el religiós vila-realenc Manuel Font Manzano.

Sense cap intenció comparativa, l’Art de Llull ens ha servit de motiu retòric inicial per evocar la figura de Manuel, no solament per la confluència del compromís religiós sinó també pel seu perfil de creador d’obres d’art, perquè també va dedicar bona part de la seua vida al vessant artístic, com a pintor i ceramista, i va revestir  els murs de monestirs, esglésies, convents i col·legis de diverses províncies espanyoles. Tanmateix, el seu art cal entendre’l més enllà que no una simple ocupació de l’oci (i ara donem raó de la llicència lul·liana), sinó com a una arquitectura moral bastida sobre aquests fonaments: el familiar, el religiós i l’artístic, tots tres units amb la treballosa costura de la humilitat i el servei als altres.

Manuel Font Manzano, nascut a Vila-real el 8 de gener de 1942, fill de Domingo i Rosario, va arribar a una família de valors cristians i classe treballadora (els Peretona), sent el més jove dels germans (Domingo, Rosarito, Conchita, Pedro i Pascual) i en plena postguerra. Amb edat matinera ja apuntava habilitats artístiques, entre les quals el teatre, els pinzells, la sastreria. Amb 17 anys va fer el primer pas determinant de la seua vida religiosa: a Raimat (Segrià, Lleida) va iniciar el noviciat i per tant el camí diligent amb els jesuïtes. Seguirien altres seus: Veruela (Saragossa), Elda (Vinalopó), Saragossa, i València. En els diferents col·legis de la Companyia va desenvolupar la seua missió pastoral i educadora, en l’ensenyament als alumnes, no solament de la religió, ja que també impartia docència en anglés. Els darrers anys va ser traslladat a València ciutat, i va treballar en tres de les diferents seus jesuítiques: el Col·legi Sant Josep, Comunitat del Sagrat Cor (la Cúria) i la Comunitat de Sant Ignaci (Centre Arrupe).

A més dels cinquanta-tres anys dedicats a la vocació dins de la Companyia de Jesús, en la seua faceta artística va excel·lir com a pintor a l’oli i posteriorment -i sobretot-, en la pintura ceràmica. L’afició i sensibilitat per aquesta darrera disciplina el van convertir en un especialista de les combinacions químques i estètiques del color ceràmic, de la precisió amb el pinzell, però també de la resignació, quan no es trobava amb el resultat desitjat les ocasions en què alguna de les peces treballades eixia defectuosa del forn. Signava les seues obres amb el pseudònim Fontman, una composició nominal explícita de cognom i nom, que d’alguna manera també denota aquella preocupació per fer les coses des de la modèstia: en primer lloc hi ha la part que representa la família “Font”, seguit d’una reducció del seu nom propi, “Man”, això sí, en segon terme, de la mateixa manera com ell se situava davant la vida. Els ulls se li il·luminaven excepcionalment quan retrobava l’abraç del seus, la vitamina espiritual que acompanyava sempre Manuel en els seus destins pietosos. Manolo entre els companys i Manuel per als pares i els germans; per als nebots i renebots, el Tio Manu. Sempre eren celebrades les visites a casa amb un to especial, tal vegada perquè ens resultava excessiu el temps que no passava entre nosaltres. Estava orgullós del seu poble, Vila-real, on era estimat per tota persona que havia pogut compartir amb ell alguns moments en el passat i on podia manifestar la seua devoció especial pel seu patró Sant Pasqual. Si acudia a la setmana de festes de maig, el trobàvem sense falta per la Basílica, on el lligam afectiu era doble, perquè justament el seu germà Pascual oficia les misses al temple. També contribuïa, des de la distància, a la dinamització, l’alegria i la unió familiar, com contribuïa sempre en l’harmonia dels col·lectius humans amb què va haver de conviure. Parlem de la preocupació pels altres com a acte generós en favor  de la concòrida, de la felicitat comuna, des de l’esforç individual.

EXEMPLUM. En el moment de la mort, es presentà Manuel davant del tribunal de les faltes terrenals que decidien quin designi podien ocupar en l’eternitat les ànimes nouvingudes. Quan li va arribar el torn d’intervenció a l’Avarícia, magistrada dels pecats capitals, va ordenar-li que declarara la quantia de béns liquidables acumulada en el transcórrer dels dies. Manuel es va ajustar ambdues mans per sota del vestit de llana i obedient va buidar totes les butxaques de cap a peus. El secretari va fer constar l’evidència: “només cinc monedes, com a patrimoni material en el moment de la mort”. Aleshores, novament van preguntar-li si aquelles cinc monedes no tenien un valor potencial per intencions frustrades en l’adquisició d’aIguna voluntat final. El nostre jesuïta, vençut pel cansament i amb to d’enyorança, va explicar que efectivament aquelles cinc monedes tenien molt de valor, incalculable, perquè cadascuna representava cada un dels seus cinc germans. Aleshores, el tribunal va donar instruccions perquè el pujaren a altres dependències, destinades als no condemnats. En arribar a la porta del cel, sant Pere li va dir que podria conservar-les i portar sempre amb ell aquelles monedes, perquè eren símbol de la seua vida humil fins al final i emblema de l’estima que sentia per la seua família. Dit això, l’àngel custodi va ser exhortat a acompanyar-lo pels escenaris del paradís, amb l’objecte que poguera escollir un lloc on donar repòs a l’ànima. Però Manuel va declinar la merescuda recompensa i els va dir: “No caldrà que feu res per mi, perquè ara buscaré la llar de pedra on reunir-me amb els meus pares, els quals em van ensenyar el model de vida, en van regalar la riquesa de la bondat i em van mostrar els privilegis de la caritat. Amb ells em reuniré ara i seré feliç eternament en poder servir-los”.

Qui viu amb plenitud interior no busca la riquesa mundana.

Parafrasejant Joan Fuster a l’hora de dictar la frase del seu comiat a la vida, podríem afirmar que Manuel Font Manzano, una persona de fe, senzilla, amb virtuositat innata, “va morir com va viure”, amb humilitat i sacrifici. No calia en aquest cas que redactara el seu epitafi, perquè ja l’havia escrit Unamuno fa més de cent anys, com a títol de la seua novel·la.

Per finalitzar i com a homenatge senzill (altrament ell no l’acceptaria), hem rescatat de les notes personals que va deixar en la sobtada marxa, un conjunt de poemes breus, una altra experiència viscuda també en silenci, la poesia. De tant en tant reunia reflexions i erudició literària i escrivia algun pensament poètic, per acabar comentant que no pagava la pena de fer-lo públic. Quan llegiu els versos d’aquest poema que adjuntem, escrit poques setmanes abans de la seua mort, notareu la sensibilitat de les paraules en una síntesi lírica del sentiment emotiu i profund d’entregar-se a Déu, en un moment en què l’extrem de la vida estava més aprop del que ell podia intuir. Inèdit i pòstum, el portem a la llum com a testimoni simbòlic del fet que la seua presència perviurà eterna entre tots nosaltres, família i amics.

Un model de vida com el que ens ha deixat Manuel Font és una concepció d’art moral a seguir, un llegat que romandrà immanent, un referent cristià per als homes d’avui, una imatge genuïna d’humilitat.

Descansa en pau, des del 31 de desembre de 2012. In memoriam.

Manuel Pitarch Font  (nebot).


AQUÍ ESTOY
Sin pensar quiero escribir
Un poema, una canción.
Sin pensar quiero decir
Lo que dicte el corazón.
Sin pensar quiero vivir
Un universal amor.
Sin pensar quiero morir
A esta vida que hice don.
Sin pensar quiero sentir
Tu Presencia. ¡Aquí estoy!

Manuel Font Manzano, s.j. (València, novembre de 2012).-

-------------------------------------------------------------------------
  
P.D.- Aquest sentit i merescut homenatge a l'oncle Manuel Font Manzano és obra del seu nebot MANUEL PITARCH FONT i ha estat publicat al Boletín Informativo del Santuario Eucarístico Internacional de San Pascual, any L nº 366, Vila-real, gener - març de 2013.

1 comentari:

LO QUE SIENTO ha dit...

Gracias por el recuerdo, por tus palabras... Me han encantado. Me cuesta un poco leer el valenciano, lo siento, quizá haya perdido algún detalle o matiz, pero es un artículo maravilloso...
Me quedo con la poesía del final: Sin pensar quiero sentir tu presencia 'Aquí estoy'
Gracias

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes